Arianna Alcalde i Lucia Checa – L’aula dels malsons
–Com no, una altra vegada jo, ja veus tu el que m’afecta, el primer càstig a l’escola del 2017.
La història d’aquest càstig és la següent:
L’Aleix era un noi molt conflictiu, sempre estava ficat a totes les baralles. Era molt gandul i gamberro i per això cada dos per tres estava en un gran problema. Semblava que no li importava res, que no tenia valors. Els professors estaven farts, no sabien què fer amb ell, tenia un expedient molt ampli amb moltes incidències i mai parava atenció a les classes, no li importava tenir un futur i ningú sabia per què.
Les úniques persones que li tenia realment més por eren els seus pares, però semblava sentir-se superior a la resta de la gent.
En Jaume, el seu pare, mai s’havia presentat a l’escola, l’Aleix rarament el mencionava, però quan ho feia, a tots els de la classe els hi semblava un home encantador.
La seva mare, la Dolors, tampoc era el que es deia, familiar, sempre que parlava amb el seu fill li repetia la mateixa frase:
– Tu fes el que vulguis amb la teva vida, jo mai vaig decidir ser la teva mare, i a més, ja ets prou gran per saber què has de fer i quines decisions has de prendre.
Fins que un dia el noi va saltar amb una gran resposta:
– Estic fart, sempre surts amb la mateixa resposta, i saps que no m’agrada. Doncs, saps què? Tampoc és el meu problema que en els teus bons moments, t’agradés un noi de la teva edat i haguéssiu fet coses junts. Perquè si no ho haguessis fet potser ara, t’aniria millor la vida.
Aquell mateix matí, després d’aquella conversa, l’Aleix va anar a l’escola amb els fums molt pujats i molt enfadat.
A les vuit, a l’arribar a l’escola, els seus companys el van veure molt enfadat i sabien que quan això passava era millor no acostar-s’hi. Tot i que alguna persona va començar a preguntar-li què li passava. A ell, això li feia molta ràbia, aleshores va decidir no contestar. La gent, en veure que no havia contestat, sabia que es tractava d’alguna cosa greu, i van decidir passar d’ell.
A primera hora, mates, amb la professora que més odiava de tot el món, per començar bé el dia. Al principi, li voltaven pel cap unes paraules que deien:
–“No l’emboliquis, aguanta la ràbia, concentrat…”
Però, més tard, va recordar les paraules de la seva mare i va pensar que si no li importava a ella el que feia, no li importaria a ningú.
Així que va cridar ben fort.
– Ja s’ha acabat la ximpleria de fer classe!!!
De sobte, va començar a llençar coses per l’aire sense control. A més va treure un encenedor de la motxilla, i va començar a cremar la seva taula.
La mestra va cridar:
– Però nen, ets boig??!! Es pot saber què fas? D’on treus aquestes idees? Que sàpigues que tens un altra incidència.
L’Aleix li va contestar:
– Que bé! Una altra més per la col·lecció, aviat faré récord mundial!!
La mestra va anar corrents a buscar un extintor per apagar el petit foc que s’havia creat i immediatament, els dos junts van anar a explicar-li tot el que havia passat al director.
Ell, que ja sabia com vindria l’Aleix aquest curs va estar preparant una aula de l’escola, on mai ningú entrava per deixar-lo recapacitar. Tot i que sabia que no serviria per gaire. Hauria d’estar allà tancat obligatòriament durant l’horari escolar. Una mica més tard el director s’hi va passar per allà, i li va preguntar:
– Què noi, com vas? Has pensat en alguna cosa per millorar el teu comportament?
L’Aleix li va respondre amb un simple no. Llavors tot l’equip del departament escolar, va decidir tancar-lo allà, dintre de l’horari escolar, per un temps i poder entendre què li passava i si reaccionava després de tot.
L’endemà, a primera hora del matí, ni va passar per la seva classe va anar directament a aquella aula misteriosa que es trobava al fons del passadís justament a un lloc que quedava sense llum.
Quan ja portava una hora allà tancat, s’avorria, i massa, aleshores va començar a investigar. Va trobar de tot: quadres molt antics, pissarres, cadires, taules velles, productes de la neteja… Darrere de les taules, va veure un gran prestatge, va decidir apropar-se i de sobte va sentir un soroll molt lleuger. Va investigar i era que sortia molt aire de la prestatgeria, la qual el va absorbir. Va recórrer un camí bastant llarg fent una gran quantitat de voltes i tombarelles en un tancar i obrir d’ulls va aparèixer a un jardí.
–Estaré somiant de fer tantes voltes, com he acabat aquí? Ei, què hi ha algú?
Pum! Una aranya es va topar a la meva cara.
–No m’ho podia creure, era una de les majors pors que tenia, no sabia com reaccionar, fins que amb la mà ben oberta, la vaig apartar.
Anava avançant, fins que de sobte vaig topar amb un límit invisible que quan el tocava, em feia rebotar. Semblava un món molt diferent del que estava acostumat a viure, ja que tot el que em passava allà semblava terrorífic. Em van fer falta uns fets més per adonar-me que estava en el món de la por.
Era molt estrany, apareixien fantasmes per tot arreu, i un crit meu per cadascun d’ells. A més de fantasmes, hi havien rates mortes que parlaven.
Una veu molt greu va sortir a l’exterior dient:
–Benvingut al món de les pors. Espero que t’ho passis molt bé! Com podràs descobrir més endavant, hauràs de superar uns quants nivells, per poder continuar amb la teva aventura maleïda.
En aquest món, les fases estaran repartides en portes i ara, ja no et dic res més… Endavant!
La llum de tot el passadís es va apagar, i vaig començar a sentir un so ben estrany. La llum va enfocar una figura que semblava tenir forma humana i quan el seu cos es va girar, vaig poder observar que era un ZOMBIE!!! En aquells instants, vaig tremolar de por i, al moment, va començar a apropar-se a mi.
Vaig agafar l’objecte més proper a mi, una barra de ferro, i vam començar una intensa baralla. Per suposat, vaig guanyar jo.
Una porta gegant es va obrir.
La veu d’abans va dir: Següent i últim nivell, que et resulti molt divertit, per finalitzar aquesta aventura t’hauràs d’enfrontar a una por molt però que molt intensa.
Totes les llums es van apagar i tot i que sembla una mica estrany en mi, sí, tenia molta por a la foscor vaig cridar i cridar sense parar fins que vaig descobrir que havia de buscar un interruptor a aquella sala. Em va costar molt temps, de sofriment però al final el vaig aconseguir trobar.
Es va tornar a obrir una porta i…
No m’ho podia creure, un altre cop en un món diferent. A l’arribar-hi, em vaig quedar bocabadat, no sabia on era. Estava tot ple d’edificis, uns més grans que d’altres, però tot i això eren enormes. Estaven classificant per colors, uns colors que cridaven molt l’atenció. En aquell moment, no sabia què eren, per tant, vaig decidir entrar a qualsevol d’ells per a tafanejar.
De seguida, vaig adonar-me que eren escoles, i el primer que vaig pensar a fer, va ser sortir corrents, però no podia, és més, era impossible.
Era com un gran malson, l’escola, l’edifici que menys m’agrada, amb aquells professors insuportables, els alumnes avorrits… Com hagués d’estar tancat dins d’aquest món una mica més de temps la veritat és que no sabria què fer. Aquest centre em semblava encara més aterrador que el món de la por, tot i que semblava que no es podia comparar.
De seguida, vaig començar a trobar-m’hi a molta gent que no coneixia. Em veien cara de por i de circumstància, per això, molta gent va començar a preguntar-me:
–Estàs bé?
–Què et passa?
I moltes més preguntes per l’estil. Estava tan nerviós, que era incapaç de respondre a cap pregunta.
Continuava avançant, per veure si el que estava succeint en aquell moment era un somni, però quan ja portava una estona caminant, anava observant tot el meu voltant, em vaig adonar que tot el que hi havia era real i no un somni. Era horrorós, els edificis s’anaven multiplicant, anaven creixent… , molt estrany. Jo només volia sortir d’allà, odiava a mort aquell món.
Quan canviava de món, els dies se’m feien ben llargs, i les nits ben curtes, però això sí, en els dies tan llargs, no només patia molta por i mala llet, sinó que també anava aprenent un munt de coses noves. En aquell moment, pensava que les coses que anava aprenent no em servien ni em servirien per a res en un futur.
Després d’una setmana o així, semblava veure la llum al final del túnel. Veia una enorme porta de color groc, a la qual sense dubtar, vaig córrer. Vaig trigar zero coma en agafar el mànec i obrir-la ràpidament.
I, a què no sabeu on em va deixar aquella porta: A la meva aula, sí sí, l’original, la que tenia a la vida real. No podia ser. La meva tutora, la Marta estava allà en carn i os, es va dirigir amb mi amb aquestes paraules:
No et puc dir gaire però avui hauràs d’estudiar a mort perquè demà tindràs l’examen més decisiu que faràs mai, si vols sobreviure i acabar aquest repte estudia i aconseguiràs passar la gran prova.
Jo li vaig voler respondre de sobte, en un tancar i obrir d’ulls la meva professora va desaparèixer.
No m’ho podia creure, tot semblava tan irreal, m’ho vaig pensar, molt a veure jo mai havia estudiat per cap examen, ho faria per aquest, em va costar molt, però molt decidir-me, havia de tenir en compte tot el que podia passar.
Aquella tarda no vaig parar d’estudiar, no em podia desconcentrar ni un únic segon. Aquell llibre semblava no acabar-se mai, el vocabulari, i el contingut que tenia no l’havia vist mai. Estava fart, fins aquell moment no vaig saber què era estudiar de veritat. Fins i tot, em vaig haver de prendre un “ibuprofè”.
L’endemà, el que semblava ser un dels dies més decisius en aquesta aventura, el vaig començar molt nerviós.
Vaig seure en aquella cadira i un robot en forma d’escola, el que em faltava, em va repartir l’examen. Totes les preguntes, molt enllaçades amb el que deia el llibre, però tot i això molt entremaliades. Em va sortir bastant bé, o això pensava jo…
Vaig haver d’esperar bastants minuts i després el robot em va repartir els resultats quan ho vaig veure…
–Què?!?!?! Un 9,5!!!! No m’ho puc creure.
El primer examen que aprovava i amb aquesta nota, de veritat, em vaig sentir tant però tan bé, que estava desitjant sortit de l’escola per dir-li a tota la meva família, a veure com reaccionaven.
Suposo que com que vaig aprovar l’examen, vaig superar l’última prova.
Vaig sortir de l’aula i en aquell ampli passadís estava el meu pare i la meva mare, no sabia què dir. Van venir i corrents em van abraçar. No m’ho podia creure, ella mai havia demostrat amor cap a mi, però no em podia il·lusionar, i si realment no eren ells…
No sabia com dir-li la meva nota de l’examen, potser no em creien o se’n reien de mi… No volia que això passés, per tant, vaig esperar una mica per poder explicar-li tot.
Ells primer em van preguntar per la meva història a tots els mons, i com que tenia tantes coses per explicar, em vaig enrotllar com una persiana. Imagineu-vos si vaig estar estona parlant, que els meus pares em van demanar unes cinc o sis vegades, si podia callar una estoneta. Tota aquesta estona parlant, i encara no he estat capaç de comunicar-li la meva millor nota, de moment.
Vaig estar pensant… Per primera vegada, podria ser que ells estarien orgullosos de mi.
Doncs, SÍ, em vaig decidir, li vaig dir la meva millor nota. En sentir-la, van començar a fer bots per l’aire i fer-me moltes abraçades i petons.
En aquell moment estava súper feliç, però a la vegada estava bastant trist pensant que què faria si no pogués tornar i descobrir si era real o no el que estava passant. A més, encara que mesos enrere ho negués, va estar una experiència brutal!
Vaig aprendre moltes coses, estava segur que la gran majoria sí que em servirien en un futur.
Mai més vaig tornar a respondre així a ma mare, a cap professor i a cap persona adulta o gran. Vaig començar a comportar-me com un senyor madur i feliç, no com abans, que em vaig adonar tard, però de petit, estava ben amargat.
Vaig continuar creixent, i perseguint els meus somnis. Molts d’ells, es van complir.