Bruno Pinedo – El rellotge
En Jaume mirava el seu rellotge amb atenció mentre seia a la seva butaca a prop del balcó i el sol protagonitzava un esplèndid matí. Tenia unes vistes magnífiques al campanar, que quedava a tan sols un carrer de casa seva, i si miraves cap a l’altra banda hi havia un penya-segat. Castellfollit de la Roca era un poble autèntic, tranquil, d’aquells que tothom es coneix i es para a parlar de camí a l’església. Les busques del rellotge de’n Jaume, que havia estat del seu pare, a les 8:05 van aturar-se de cop. En Jaume va encongir-se a l’instant, i li va donar un copet al rellotge. No podia creure que se li hagués espatllat, aquell rellotge era massa especial per a ell. Aquell mateix matí va baixar a comprar el pa a cal Tuset i, parlant amb el forner, amic seu de tota una vida, li va dir que se li havia fet malbé el rellotge. Ben entrada la tarda va dirigir-se cap a casa d’en Pere, el rellotger. Mai havien estat especialment amics, però en Pere el va rebre de bon gust. En Jaume li va donar el rellotge, el mirava molt atentament. Al cap d’una estona va alçar la vista cap a en Jaume i li va dir que era irreparable, que era el primer rellotge que no era capaç de reparar des de feia anys. En Jaume va donar-li les gràcies i va marxar decebut cap a casa.
Al dia següent s’havia escampat la veu de que en Pere havia estat incapaç d’arreglar aquell rellotge. Successivament es van començar a espatllar els rellotges de la gent del poble. Gairebé tothom els va portat al retllotger, però com havia passat amb el d’en Jaume, no els va poder arreglar. Això va crear molt revolt al poble i va comportar que es fes una reunió urgent convocada per l’alcalde. Es va parlar sobre els rellotges i cadascú va exposar la seva situació. Moltes famílies s’havien quedat sense el control del temps, i això els suposava un gran problema.
Uns dies després de la reunió la campana de l’església no va sonar pel matí i, desconcertada, la gent del poble va començar a sortir de casa. Què passava que no sonava la campana? Uns quants van anar a casa del cura i van veure que s’havia adormit. També se li havia espatllat el rellotge i al no saber quina hora era s’havia quedat al llit. Llavors va convocar-se una segona reunió. Aquest cop ningú es va presentar a l’hora. Els retllotges que no s’havien fet malbé ara cada un marcava una hora diferent. Una onada de preocupació es respirava a Castellfollit, allò ja no era un assumpte menor.
En Jaume anava a comprar pa cada dilluns, però aquesta vegada va trobar-se el forn tancat. Hi havia més gent esperant i s’havien fet petits grups on xerraven i es preguntaven què li havia passat al forner. De sobte el van veure que pujava el carrer corrents, feia mala cara. Així és com va començar a funcionar el poble: el cura no tocava les campanes, l’alcalde entrava sempre tard a treballar, el forn obria al migdia, les professores de l’escola del poble del costat es queixaven de que els nens anaven sempre tard, el poc turisme que hi havia va arribar a zero, molts habitants de Castellfollit els van perdre la feina, i ja ningú es parava a parlar de camí cap a l’església.
Al cap d’uns mesos que s’espatllessin tots els rellotges del poble gairebé tothom havia perdut el costum de sortir de casa. En Jaume va deixar d’anar a comprar els dilluns perquè estava tot tancat i ara la finestra que donava al campanar la tenia tancada i amb les cortines baixades. El temps es va aturar completament a Castellfollit de la Roca, desafiant les lleis de l’univers.