Víctor Ruiz – 8 minuts
8 minuts van ser suficients per que la vida de la Sara canviés per sempre. Si, 8 minuts que separaven casa seva de l’hotel on treballava. Era un trajecte en cotxe per carrers poc transitats, 8 minuts que havia recorregut milers. No, milions de cops.
La jornada havia estat agitada, ja que era temporada alta. La Sara estava cansada, com sempre: els torns de dotze hores no eren per a tothom.
Com sempre, va sortir del pàrquing i va girar cap a la dreta. El seu cotxe gairebé no produïa soroll ja que era elèctric, No tenir el soroll del motor sonava a bona idea però, a la profunda nit en que es trobava ella, l’absència de sons que trenquessin el silenci que tot ho dominava es tornava inquietant, per això posava la ràdio. Van ser pocs segons després de posar en marxa el cotxe, l’inici de 8 minuts de tranquil·la conducció cap a casa ja havia tingut lloc i la ràdio sonava en la mateixa emissora de sempre. La visió esgotada de la Sara es va fer borrosa; de sobte tot va canviar per a ella: un impacte. Negre.
Sara va despertar al llit degut a la familiar veu de la seva filla. Va obrir els ulls preguntant-se que feia la Laia en la seva habitació per a adonar-se’n de que no era a la seva habitació, o almenys no a la de la seva casa.
Les blanques parets de l’hospital envoltaven la Laia en un quadre que ja era familiar per a la Sara ja que havia anat a visitar la seva filla en diverses ocasions mentre es trobava de guàrdia a l’hospital. Per desgràcia semblava que ara no estava treballant.
Rere uns instants de vacil·lació, la Sara va adonar-se’n que no podia moure les cames i tenia els braços entumits. Abans que el pols se li pogués accelerar més la Laia, abans ocupada parlant amb una infermera, probablement una companya de treball, va veure la reacció de sa mare i va saltar gairebé instantàniament a abraçar-la repetint per a ella que tot aniria be. Que deia? Com carai anava a sortir be res d’això? No… no sentia les cames i…
Va tranquil·litzar-se per un moment i va preguntar els detalls de l’accident.
No es va trobar cap signe de manipulació ni envestides de vehicles aliens, no al cotxe. L’accident havia estat això: un accident. “Falta d’atenció al volant” era la causa oficial de l’accident. Una falta d’atenció provocada per torns de treball de mig dia suportant les ximpleries de clients que “sempre tenen la raó”. Era frustrant, i tot per la necessitat d’uns diners que amb penes li arribaven per mantenir la seva filla en pràctiques, apunt de graduar-se. Ara…
Ara que li quedava? Unes cames inservibles segons la doctora, una filla que no podia mantenir i 8 minuts inesborrables de la seva consciència.
No. Sortiria endavant, sempre ho havia fet i ara no seria diferent. Aconseguiria un nou treball on no l’explotessin, la Laia acabaria les pràctiques en qüestió de mesos i…
-Tot anirà bé- va xiuxiuejar-li a la seva filla, potser amb menys confiança de la que posseïa, però també amb esperança renovada: si 8 minuts eren suficients per que les coses canviessin així, que podria fer ella amb la resta de la vida?
Mare i filla van desfer l’abraçada i es van mirar amb ràbia, però també amb complicitat, també amb esperances. Tot aniria bé.
Així, 8 minuts més sàvia, 8 minuts més convençuda, la Sara va renéixer, aprofitant la seva segona oportunitat.