Andrea González – Un girasol al desert
Jo sóc l’Emma, el girasol. Sóc una flor plena de vida, d’un color groc brillant, lluminós i alegre; en mig del desert, inert, solitari i mort. Aquest desert que m’envolta és el càncer.
Fa quatre anys, pels forts mal de cap que patia em van diagnosticar un tumor benigne a l’hemisferi dret del meu cervell, que ja estava bastant estès. Els metges no podien fer gaire, només esperar que la quimio el reduís o, almenys, alentís el creixement.
El tumor està localitzat a una zona molt delicada, que amb cirugia no es pot extreure. Però no us aburriré amb tots aquest conceptes mèdics que ni jo entenc. Només vull explicar la meva realitat, tot i que les circumstàncies siguin sempre complicades, hem de seguir endavant.
Ara tinc setze anys i visc a un hospital de Barcelona, i segueixo lluitant. Als últims dos assajos clínics no he obtigut els resultat desitjats, espero que al tercer ho aconsegueixi.
A l’hospital no s’està malament, tinc a la Lena. Prácticamente vam ingresar juntes, però ella amb leucemia. Lena va ser qui em va regalar el meu primer mocador quan em vaig haver de rapar el cap per la medicació; el que jo pensava que seria la fi del món. Acostumàvem a ser tres a la colla de l’hospital, la Lena, en Dídac i jo; inseparables. Per desgracia, ell amb un cáncer de pulmó molt extens; fa un any va morir. Tots els que estem en aquesta part de l’hospital sabem que no tenim l’endemà assegurat, i a mi no em preocupa. No tinc por a morir, però sé que he de continuar endavant pels meus pares. Ells dos, des del començament, han fet de tot per intentar que jo m’ensurti, per intentar que la meva vida sigui la d’una adolescent normal, no la d’una malalta pràcticament en fase terminal i per això lluito, perquè sense mi no sé què seria d’ells.
A més, al meu costat, també està la Tània, una de les infermeres més temudes de l’hospital. Ella s’encarrega de les meves sessions de quimio, de que em prengui les 15 pastilles diaries (no exagero) i de portar-me l’esmorzar, dinar i sopar, el qual no està gens malament encara que s’acostuma a dir el contrari. La millor part de ser hospitalizada és la gelatina de maduixa que et donen a les postres. La Tània sempre em porta alguna extra d’amagades. Per a mi és com una segona mare.
Tres mesos després de començar el nou tractament, els metges van veure que no havia funcionat. No tenia cap efecte. Les meves opcions de superar-ho acabaven. Vaig decidir que no volia estar més temps hospitalitzada, no volia més medicació, tot i que els meus pares no volguessin ho van acceptar. Aquella mateixa tarda vaig tornar a casa, pero no abans d’acomiadar-me de la Lena i la Tània, però seguiriem en contacte per el mòbil. Volia aprofitar el temps que em quedava per fer tot allò que no havia pogut fer fins aquell moment. Volia anar a la platja, veure nevar, viatjar a altres parts del món i moltes coses més. No m’estava rendint, volia saber que era viure.
Les setmanes anaven passant i cada vegada em notava més débil, encara que no vaig comentar-ho amb els meus pares ja que es preocuparien. Jo ja sabia com seria, ho havia vist en moltes altres persones de l’hospital. No tenia por de morir, perquè el temps que he viscut havia estat envoltada de persones que m’estimaven, i quan marxi no estaré sola tampoc, en Dídac estarà amb mi.
Sé que els meus petals s’estan caient i que en algún moment em quedaré sense ells. Només vull que sapigueu que aquests últims casi disset anys no els canviaria per res. Gràcies al càncer us he conegut a tots. Lena i Tania, moltes gràcies sobretot a vosaltres. I gràcies pares, per la vostra paciència i per estar al meu costat en tot moment. Encara que sembli mentida, aquesta malaltia m’ha donat una cosa que no em podrà mai treure, què és la vostra estima i el vostre amor durant tot el camí.
Us estima,
Emma.