Èlia Oliva – El fil
Estava pujant les escales en direcció al vestíbul de la festa. Anava amb el vestit posat que li havien dit que es posés. Duia les sabates de taló que no havia escollit ella i li feien mal. Li anaven petites. Tota ella se sentia com una nina a la que han vestit. Va entrar a la festa. Tothom la mirava i xiuxiuejava. Tota la sala plena de gent, i se sentia més sola i buida que mai. Estava segura de que aquell no era el seu lloc. No volia portar aquelles sabates, ni aquell vestit ni anar de la mà del seu nòvio. Tothom creia que ella era perfecta, que duia el vestit perfecte, i que estava amb el noi perfecte. Semblava com si ja haguessin escrit la seva vida. Una vida que tots desitjarien tenir, menys ella. No volia estar allà, ni amb ningú.
Van començar a tremolar-li les mans. Necessitava aire i ningú se’l donava. Va escapolir-se per unes escales que la van portar a dalt de tot de l’edifici. Era un edifici alt, molt alt, i ella era allà dalt. Sola. El vent la despentinava i el maquillatge perfecte es va començar a correr. Estava plorant. Va apretar els punys tan fort que li tremolaven els braços. No volia aquesta vida. Volia marxar, però sabia que la seva felicitat no estava en l’altra punta del món. Es va acostar al precipici i va pensar com seria la vida dels demés sense que ella hi formés part.
Estava farta de tot. La gent es pensava que era perfecta, que no tenia defectes. Això la feia encara més fràgil, ja que significava que després de tants anys, ningú havia volgut conèixer-la, només veient el seu aspecte ja es feien una idea de com era, però no sabien de que parlaven.
Desde que va néixer es va sentir presionada per tothom per ser la millor en absolutament tot. A mida que passaven els anys es va anar fent més i més petita per dins. Tenia una grieta dins seu que ningú seria capaç de comprendre mai. Se sentia sola, buida. Ja res li feia il.lució. No tenia gana. No reia, no disfrutava de la vida com la noia adolescent que se suposava que era. Estava cansada, cansada de viure. Es passava els dies i les nits plorant, envoltada per pensaments tristos, molt tristos. La seva família tenia molts diners. Creia que comprant capritxos i gastant tot el que volgués ompliria aquell buit de dins seu, però no era així. Cada cop el buit era més gran i més dolorós.
Allà dalt començava a fer fred, però li era igual. no tremolava pel fred, tremolava per tot menys per el fred. Estava perduda, tothom deia que havia canviat, que ja no era la mateixa d’abans, aquella noia tan divertida, extrovertida i xispejant. No és que hagués canviat, sinó que aquella noia d’abans, simplement ja no existia. Va agafar les sabates, i les va llençar al buit. Estava descalça i de puntetes, aguantant l’equilibri com si es tractés d’un fil molt prim que en qualsevol moment es trencaria, i com no coneixia el que passaria si es trenqués, feia el possible per a que no passés, només per si de cas trencat era pitjor. Al cap d’una estona es va preguntar si la trobaven a faltar allà baix, a la festa. No ho va poder saber, ja que va tancar els ulls i va trencar el fil.