Judit Calduch – Acampada 1993
Tot va començar l’hivern de 1993, les meves amigues i jo vam anar d’acampada a un bosc una mica lluny del meu poble, bastant a les afores. Aquest s’anomenava Haller.
La Xènia tenia moltes ganes, portàvem mesos preparan-ho i estava molt il·lusionada.
Aquella mateixa tarda, ens vam posar els nostres abrics, vam agafar els sacs de dormir, tendes i vam sortir de casa, en direcció al bosc.
La Intenció era que quan arribéssim allà, els pares que ens portessin marxarien. Ens quedarìem allà durant tres nits i quatre dies. La previsió del temps donava una nit sorollosa, plena de trons, pero la sort és que no plouria.
Va ser un llarg viatge, la ràdio del cotxe del meu pare estava espatllada i no podìem escoltar la música de Flaixbac,la Berta, la meva millor amiga no parava amb la maquineta, com sempre, i jo estava aburrida ja que el meu movil se’m va espatllar poc abans de l’acampada i no tenia res per distreure’m.
Només arribar al bosc, les meves amigues i jo vam començar a investigar una mica per poder trobar el lloc ideal per acampar.
Va ser estrany, ja que quan vam tornar al lloc inicial ni els pares ni tampoc els cotxes estaven allà. Vam suposar que van marxar, encara que no haguessin avisat.
La Lidia va mirar al mòvil si tenia algun missatge, però res. La Berta i ella eren les úniques que tenien un telèfon i no sabien res dels pares.
Vam començar a desplegar i muntar les tendes, la Berta i jo dormiríem en una, la Mireia i la Lidia en una més gran i la Paula i la Xènia en una altre.
Ja començava a fer-se fosc i feia bastant de fred, vam decidir entrar totes a la tenda més gran, i ens vam quedar durant una estona xerrant. Després, totes vam anar a dormir a on li tocava a cadascuna.
Quan ja estàvem amb les mantetes, la Berta va enviar l’últim missatge als pares, però seguíem sense saber res d’ells, ja ens estàvem preocupant una mica.
Al matí següent, quan em vaig llevar, totes m’esperaven amb l’esmorzar fet. Vaig menjar-me dos bikinis i ens vam anar d’excursió pel bosc.
Vam arribar a un petita cascada, eren unes vistes molt boniques.
Mentre tornàvem ens vam trobar a una parella, els hi vam preguntar que si també estaven d’acampada però no van contestar.
Quan vam arribar ens vam posar a fer el dinar, la Berta i jo no paravem de riure. Quina parella més estranya!! Pensavem…
A la tarda ens vam posar a jugar a fútbol. Encara no sabíem res dels pares. Vam berenar una xocolata desfeta, ens va quedar boníssima.
A la nit vam jugar a fet i amagar amb unes llinternes, pel bosc. Jo la parava, i la veritat és que aquell lloc em feia una mica de por.
De cop i volta, mentre les buscava vaig escoltar un soroll, unes pases. Una esgarrifança em va recórrer per tot el cos. Vaig anar a mirar si era una d’elles però no vaig veure a ningú, vaig suposar que s’havien escapat perquè no les pilles.
Més tard em vaig xocar contra la Xènia, corria com a boja. Li vaig preguntar que passava, però no tenia aler per parlar, li costava respirar. No parava de dir:
-On son les altrees!?? Les hem de trobar!
Quan ja es va calmar una mica em va explicar que algú li havia tocat l’esquena, que es pensava que era jo, però quan es va girar no hi havia ningú. Buscant-me va veure una sombra i poc després el silenci es va tallar amb un:
-Us mataré a totes…. A totes….
Allà va ser quan va començar a correr, algú l’estava perseguint… i de cop i volta es va xocar amb mi.
Desesperades vam començar a buscar a les demés.
Primer vam trobar a la Berta, estaba a terra amb algunes ferides, a ella també l’havien perseguit.
No molt lluny estava la Lidia, que encara s’amagava.
Seguíem buscant a les demés, la Mireia i la paula no apareixen.
Un soroll va tornar a sonar, totes ens vam espantar molt però vam sortir alliberades quan vam veure que era la Paula.
-I la Mireia?? Ens preguntàvem totes.
Esperàvem que aquella persona, o allò, no estigues amb ella.
Poc després, un soroll va tornar a interromprer el silenci. Vam anar a veure i era la Mireia!! Estava en una mena de forat, plena de persones. La vam ajudar a sortir i vam veure que les demés persones no estaven vives. Quina mena de persona era qui va fer allò?!
Vam marxar corrents d’aquell lloc. Aquella persona ens perseguia, i era molt ràpida.
La por ens estava dominant.
Vam arribar a les tendes de campanya i vam agafar els mòbils. Intentavem trucar a la policia però no teniem senyal.
Totes vam començar a recollir el que podiem i vam anar directes a la policia.
Al arribar els pares ens esperaven, preocupats.
El meu pare em va explicar que vam fer una parada a la gasolinera i vam desaparèixer, no contestavem als missatges.
I quan la policia va saber tota la història, un agent ens va dir….
No existeix cap bosc anomenat Heller….