Núria de Manuel – Em torno la mirada
L’empiri és roig, la terra negra.
No hi ha estels al firmament
i el sol es desintegra.
El meu reflex em torna la mirada
dels cabells, em submergeix
en una bassa fosca i calmada.
Mentre l’aigua giravolta,
allargo la mà al cel
mentre aquest s’esfondra.
Una urpa al fons m’arrossega
i ara danso sobre el llac
amb ballarines de negra mareperla.
Una dona observa la bogeria
amb ulls gelats, cara estoica
i un estel que al front li brilla.
Resta el cel com una pintura ensangonada
i, una altra vegada,
la meva cara em torna la mirada.
