Berta Monserdà – Les nostres capes
Un gran home em va dir una vegada que els éssers humans som com cebes. Tenim diverses capes. Les de fora, les més superficials, són el nostre aspecte, el que mostrem al públic desconegut. Les del mig, és com ets amb la gent del teu voltant: amics, familiars… A dins de tot, hi tenim dues capes molt fines, la nostra essència: la penúltima només es mostra a algunes poques persones al llarg de la nostra vida, persones molt especials. L’última capa és privada, pot ser que ni nosaltres mateixos la coneguem, són els nostres desitjos més ocults, l’últim que es perd.
He basat la meva vida a la recerca de gent amb diferents capes, però mai havia conegut ningú amb tan poques com l’Àlex.
L’Àlex sempre havia estat un nen feliç, inquiet de vegades i tranquil altres. Amb molts hobbies i aficions que amb el temps va anar perdent, igual que tota la resta.
Tot va començar en entrar a l’institut quan, com tot adolescent, va començar a canviar. Era un noi una mica diferent als altres, sempre ho havia estat, de fet. Li agradaven coses que en teoria no li haurien d’agradar i feia coses que en teoria no hauria de fer. I els seus companys no paraven de recordar-li-ho apartant-se d’ell per això. “Marica” era l’insult més comú, juntament amb frases com “Mor, ja” i d’altres que més val no escriure enlloc. Va perdre els seus amics i poc a poc va començar a allunyar-se de la resta de gent del seu entorn.
El primer que van canviar, van ser les capes de fora, com ens veuen els altres. Va passar de ser un alegre i divertit nen a un noi més aviat callat i solitari.
Després, van canviar les capes del mig. Va deixar el patinatge, el que més li agradava al món, amb l’excusa, a la seva mare, que no li agradava ja. Va deixar de relacionar-se amb tothom, ni tan sols amb la seva família es parlava. A poc a poc, insult rere insult, l’Àlex va anar perdent totes les capes.
El vaig conèixer al carrer una tarda qualsevol quan tornava a casa. En un petit carreró, vaig veure com un grup de cinc nois de la meva edat estaven pegant un altre noi, més aviat petit i escanyolit. Vaig anar corrents cap allà i, no en sé gaire el motiu, ja que si se m’haguessin encarat hi hauria sortit perdent, però, per sort, no ho van fer i van fugir com uns covards. Vaig córrer cap al noi a ajudar-lo i així és com el vaig conèixer. Al principi va fer un gest com per protegir-se, va ser un acte reflex, però va veure que intentava ajudar-lo i es va deixar fer. La cara la tenia feta un mapa, tota plena de sang, amb morats, i amb la cama trencada. Vaig portar-lo a casa meva que estava al carrer del costat i el vaig deixar allà fins que es va recuperar. Quan va estar millor, vaig atrevir-me a preguntar-li el motiu de l’agressió. – Homofòbia? – em vaig atrevir a preguntar.
Els prejudicis em van enganxar, però no es van pas equivocar. Li veia alguna cosa més, no estava danyat emocionalment per l’homofòbia que li feien. No només, com a mínim. Ell mateix s’estava torturant. No acceptava el que era i, després de tants anys tothom repetint-li que ell no hauria d’haver nascut i que aniria a l’infern, s’ho havia acabat creient i ja se sap que el pitjor dimoni, el que fa més por, ets tu mateix. Posant en pràctica la teoria que sempre havia afirmat, vaig saber que acabava de trobar un noi sense capes. Perquè l’última capa representa la llibertat. I aquesta ell no la tenia, estava encadenant la seva pròpia llibertat posant-li cada vegada més cadenes.
Aquesta història, completament real, la dirigeixo a tots aquells que pateixen homofòbia, que viuen amb la por que els arrenquin la seva última capa, que els converteixin en els seus propis dimonis.