Imane El Marzguioui – Descobrint la veritat
Era el primer dia de classe i, com cada any, els de quart d’ESO havíem de fer un discurs. El seu objectiu era fer que els alumnes estiguessin a gust. Aquell cop m’havia tocat a mi. D’una banda, estava molt feliç, però, d’una altra, estava molt nerviosa.
Estava acabant d’arreglar-me i, si no em donava pressa, arribaria tard. Vaig agafar unes galetes i me les vaig menjar pel camí. El meu pare sempre em portava a l’institut. Jo li deia que no feia falta, que ja era gran, però ell sempre em diu el mateix:
- Chloe, t’acompanyo perquè no vull que et passi res dolent, m’he d’assegurar que arribes bé a l’institut.
De vegades, em quedo pensant per què el meu pare és tan estricte i tan sobreprotector amb mi. Suposo que des que va passar allò de la meva mare, jo sóc l’única família que li queda. Sí, l’única família, perquè els seus pares van morir en un accident quan jo tenia deu anys i, del tiet, el pare no en vol saber res.
Acabava de baixar del cotxe i em dirigia cap a la Lua. Ella i jo som millors amigues des que teníem quatre anys. No l’havia vist en totes les vacances, perquè jo me n’havia anat a Los Angeles. Quan em va veure, va començar a córrer en la meva direcció.
- Chloe! T’he trobat molt a faltar! – em va dir cridant i envoltant-me entre els seus braços.
- Hola, Lua! Jo també t’he trobat molt a faltar- vaig contestar-li – Para, m’estàs ofegant!- vaig dir rient i envoltant-la també amb els meus braços.
En resum, vam estar parlant de les nostres vacances i del que havíem fet. Quan va sonar el timbre, ens vam dirigir cap a les classes. Resulta que no vam coincidir a la mateixa, així doncs ens vam acomiadar l’una de l’altra.
Quan vaig entrar a l’aula, vaig seure a l’única taula que estava buida. Al costat hi havia un noi que em va cridar molt l’atenció i, a més a més, em va resultar molt familiar, juraria que l’havia vist abans. Tenia uns ulls marrons que transmetien molta seguretat, aquell cabell castany i despentinat el feia molt atractiu. Portava uns pantalons blaus amples i una samarreta d’un grup de música. Em vaig adonar que me’l havia quedat mirant i ell se’n havia adonat.
- Hola, sóc la Chloe. Ets nou, veritat? Mai t’havia vist per aquí- vaig dir amb molta amabilitat.
- Sí, sóc nou – em va contestar de manera seca i amb un somriure fals.
Em vaig passar el que quedava de classe pensant en aquell noi. Qui era? No m’havia dit com es deia, ni d’on venia, simplement m’havia afirmat que era nou.
El dia va passar volant i sense adonar-me ja era l’hora de fer el discurs. La directora em va cridar i vaig pujar a l’escenari. Estava tremolant dels nervis; jo sempre he sigut una noia molt tímida quan hi ha molta gent.
- Bon dia a tothom. Em dic Chloe i sóc una alumna de quart d’ESO. En primer lloc, us vull informar que dissabte vinent hi haurà una festa d’inauguració. Espero que tots pugueu venir i així divertir-vos i conèixer gent nova – vaig començar dient. Se’m notava a la veu que tenia vergonya.
Després d’explicar com funcionaven les coses a l’institut, vaig cedir-li el micròfon a la directora i em vaig dirigir al meu lloc. La Lua em va felicitar i em va dir que ho havia fet molt bé. El noi que havia conegut al matí seia davant meu i, com no, vaig intentar establir una conversa amb ell.
- Se’t ha oblidat dir-me com et dius – vaig dir-li mentre li donava un cop a l’espatlla.
- Connor – va dir sense més.
Vaig ser conscient que no li queia bé a aquell noi i vaig deixar d’intentar parlar amb ell. De fet, em vaig prometre a mi mateixa que deixaria de pensar en ell.
Van passar els dies i no vaig tornar a dirigir la paraula a en Connor, però tenia la sensació que em mirava tota l’estona. Vaig suposar que era la meva imaginació.
Ja era dissabte i, a la nit, era la festa. Em vaig posar un vestit blau clar, que era ajustat per la part de dalt i de la cintura cap a baix era com una faldilla. Em vaig maquillar el mínim possible. En acabar li vaig demanar al meu pare que em portés a la festa.
Quan vaig arribar, em vaig dirigir al gimnàs, que és on es celebrava la festa. Hi havia molts llums, de color blau, vermell, verd… Just a l’entrada es podia veure una taula allargada que contenia patates, begudes, llaminadures… La gent anava molt ben vestida i tots s’estaven divertint molt. Vaig donar un cop d’ull buscant en Connor, pensant que aquella nit podria apropar-me a ell, però no el vaig veure per enlloc. Quan va arribar la Lua vam començar a ballar i a passar-nos-ho bé.
Vaig tornar a casa abans d’hora. El meu pare estava discutint amb algú, però no aconseguia veure’l bé ni escoltar-los. Em vaig apropar en silenci. No podia ser. Impossible. No m’ho podia creure. El meu pare estava discutint amb en Connor. Què feia un empresari com el meu pare discutint amb un noi com el Connor? Necessitava saber de què parlaven, així que em vaig amagar rere uns arbustos i vaig aconseguir escoltar una mica.
- Ella no pot saber que la mort de la seva mare no va ser un accident! Com t’ho he de dir?
Un moment! Acabava de dir que la meva mare no havia mort en un accident? Definitivament, estava somiant.
– Necessito que te l’emportis lluny d’aquí, abans que sigui massa tard.
- Però jo…- va dir amb la veu tremolosa, com si tingués por al meu pare- M’agrada! La Chloe m’agrada des que va començar el curs i per culpa dels teus plans no puc estar amb ella.
No m’ho podia creure. Acabava de dir que… jo… O sigui, jo li agradava? Què estava passant?
- Què? Ha de ser una broma. Quan vam fer el pacte em vas assegurar que quan te l’emportessis d’aquí desapareixeries de les nostres vides, no et pot agradar la Chloe. Simplement no pot ser – va contestar-li el meu pare enfadat.
No entenia res del que estava passant. En un moment havien succeït moltes coses i jo no sabia com reaccionar. Però el que van dir a continuació va ser encara més impactant:
- Li ho has de dir. No pots seguir dient mentides a la teva filla – se’l veia aterrat – Almenys fes-li saber que la seva mare no va morir en un accident, digues-li que la van matar.
En escoltar això em vaig començar a marejar i, sense més, vaig caure a terra.