Edgar Luque, “La llei universal”
Tot allò que menja eventualment serà menjat. Aquesta és la llei universal d’aquest lloc, i l’únic enunciat que podríem considerar inequívocament vertader. De la mateixa manera que la flora s’alimenta del Déu Sol, i els herbívors mengen d’aquesta, nosaltres ens alimentem de tot animal que es trobi a la nostra disposició. Lamentablement, “a la nostra disposició” és una qualitat que a poc a poc es torna més infreqüent. La meva tribu pateix fam; mentiria si afirmés que soc capaç d’enumerar a cadascuna de les persones que han mort d’inanició davant dels meus ulls.
Per aquest mateix motiu em trobo en cerca del Behemoth: una colossal criatura de la carn de la qual podrien menjar més de cent tribus, i sota la pell de la qual podria aixoplugar-se sense dificultat una civilització sencera. Alguns consideren al Behemoth mitològic, imaginari o fictici; mes jo sé que és real. I no cessaré el meu caminar fins a trobar-ho. Sent sincer, no sé amb certesa quants milers de passos hauré donat ja. Vaig començar caminant per unes planes, després per tundres, muntanyes, jungles, i ara em trobo en un desert. M’alimento principalment de petits insectes que habiten a aquestes dunes, si bé que ocasionalment puc tastar la carn d’algun camell o dromedari defallit per les temperatures elevades. L’única companyia que tinc durant la meva travessia són les dotzenes d’ocells carronyers que em persegueixen. Van començar a acompanyar-me unes poques quan em vaig danyar els braços en una caiguda, i progressivament han anat augmentant en nombre. Per molt persistents que siguin aquests ocells, estan completament tocats de l’ala, i en més d’un sentit: ni boig cauré. No fins a trobar el Behemoth.
Potser he començat a al·lucinar, mes albiro una figura distant esvaint-se en l’horitzó. S’assembla marcadament a un senglar, encara que és desenes de vegades més gran. Accelero el pas. Arribats a aquests trams del desert, l’aigua és un bé valuós, i fa més de dos dies que no bec res. Si no m’afanyo, podria acabar desmaiat abans de fer-me amb la carn d’aquesta bèstia.
De sobte, sofreixo un terrible i punxant dolor al meu peu esquerre. Sense cap manera de remeiar-lo, caic immediatament a terra. Allà, puc discernir clarament a un petit escorpí amb la closca trencada, a escassos centímetres de mi. Deguí trepitjar-lo sense voler, i en fer-ho, el seu agulló s’ha enfilat al meu peu, alliberant el seu verí. És com a poc incòmode, i em costa moure’m ara mateix. M’arrossego com puc cap endavant, sabent que, en qualsevol moment, els meus braços també quedaran immòbils.
Escolto un grall en la distància. Segons després, un voltor s’acomoda a la meva vora. I un altre. I un altre més. Acabo envoltat d’ells, sense poder moure’m. En aquests moments, recordo fugaçment aquell mateix pensament que em va motivar a començar aquest viatge: “tot allò que menja eventualment serà menjat”.