Marc Escudero i Ona Monserdà, “El dia que el temps es va aturar”
El pont de Brooklyn, un monument a la gran taca de contaminació i ciment que és Nova York. És una llarga història, però la darrera vegada que el vaig veure, el temps es va aturar.
No creguin potser que va passar res impressionant, això és una cosa que ja va passar, passa i passarà. El més probable és que estigui passant ara mateix, en algun lloc.
No es pot ser original últimament, no creuen? Tot ha estat inventat, explorat, estudiat, construït o descobert, no hi ha res en la que una persona ordinària pugui destacar sobre la resta, i fins i tot si ho fa, la major part del món l’ignorarà o en tot cas li donarà d’orella com a molt uns minuts, ja que així funciona el món. Ja res ni ningú no és impredictible, res et sorprèn.
El que jo vaig fer ho va fer molta gent, de la mateixa manera, al mateix lloc, i aquesta és la raó per la qual ho vaig fer, i la raó per la qual ho van fer tots els altres, doncs si un és tan insignificant, quina és la diferència sense tu? Estarien les vides dels teus propers afectades? Estarien potser millor sense tu? No ets rellevant al teu planeta, ni tan sols a la teva ciutat. El món no canviaria si tu simplement no estiguessis, No?
Igualment, com he dit anteriorment, no em feu cas, ja que el meu temps es va aturar just després d’anar al pont de Brooklyn. Just després de caminar-hi. Just després de separar-me del paviment d’un salt. El temps es va aturar quan vaig saltar del pont de Brooklyn.