Judith Calduch, “Solitud”
M’he llevat com ho faig cada dia. Només obrir la finestra he contemplat el cel blau clar amb núvols blancs i els rajos de sol que resplandeixen per tota la meva habitació. Aquest instant és el millor del dia, el moment en què inicia un nova jornada solejada i plena d’emoció. Com sempre faig, m’he vestit, m’he preparat la motxilla i esmorzat abans de començar l’institut. Un cop he arribat a classe, m’he assegut al meu lloc i preparat tot el material per començar el temari de l’assignatura que em toca. Tots els meus companys han començat a xerrar entre ells, riure i passar-ho bé, com sempre ho fan. Jo, en canvi, només he fet que escoltar a la meva professora i apuntar tot allò que diu, ja que no tinc cap altra cosa a fer.
Les classes se’m fan molt avorrides i, sobretot, pesades, així que intento parlar sobre alguna cosa amb la Hellen, la meva companya de classe que seu al meu costat. Però aquest intent de portar-me amb algú no ha tingut un resultat positiu. Ja fa dies que comento coses de la classe o li pregunto sobre la seva vida i sento que sóc un pes per a ella i no li veig amb ganes de xerrar amb mi. Durant l’esbarjo, acostumo a seure en un banc i observo com els altres s’agrupen en colles, mentre em menjo el meu entrepà. En canvi avui, he decidit intentar juntar-me amb la meva companya i la seva colla, però només feia que sentir-me fora de lloc. Estaven tota la estona parlant entre elles mentres jo observava sense saber que dir ni fer i, de tant en tant, m’han mirat raro, segurament perquè no sabien ben bé que estava fent allà. Sempre m’ha passat això i mai he aconseguit fer una amiga de veritat amb la que comptar. L’any passat vaig aconseguir portar-me amb una nena que es deia Sarah, però la nostre amistat no va durar gaire. Ella no em parlava si jo no ho feia i, a part de que sóc molt tímida, vam deixar de parlar i tenir contacte.
Quan ja he tornat a classes, m’ha tornat a venir aquell sentiment de buit que diàriament sento. He atès a classe i esperat impacientment que arribi l’hora de marxar de l’institut, per poder per fi arribar a casa. Només arribar m’he trobat el dinar preparat i me l’he menjat a correcuita. Normalment, no explico gaires novetats del meu dia a la meva família, simplement comentem unes quantes coses i escolto als meus pares i germà, en Mike. Però avui he comentat un parell d’anècdotes que han passat a la classe i els hi he explicat que m’estic començant a portar amb la Hellen, tot i que no sigui del tot cert. Un cop ja he dinat, he estat hores navegant per les xarxes socials i també tendeixo a mirar constantment si m’ha arribat algun missatge, cosa que rarament em passa. A la tarda, he anat a entrenament d’atletisme i, novament, he sentit que no pintava res entre el grup de nenes del meu equip. Desde petites que han estat juntes i, com jo no sóc de la seva colla, no se m’apropen a xerrar amb mi si jo no ho faig. A més, quan fem parelles pels exercicis de pes, m’acostumo a quedar penjada i acabo fent-los amb el nostre entrenador. Avui, he fet els exercicis de correr i salt i he marxat de seguida a casa per dutxar-me.
Ara que ha acabat el dia, a la nit, faig com sempre i m’estiro al llit a pensar mentre escolto música. M’agrada reflexionar sobre la vida i les injustícies diàries que envolten a algunes persones, en el meu cas, el sentiment continu de solitud. Suposo que algun dia trobaré el meu grup d’amigues amb les quals parlaré cada dia, riuré i ho passarem molt bé. I, encara que tingui moltes inseguretats a l’hora d’expressar com em sento, sé segur que aquests anys m’hauran fet més forta i aprendre a saber conformar-me amb la gent i tot allò que m’envolta.