Edgar Luque – En un suspir
L’esperança pot anar-se’n en un sospir. És el que els havia passat a tots els seus companys. En un moment o en un altre, la set i la fam s’apoderaven del seu cos i decidien deixar de lluitar. Ho havia vist passar desenes de vegades: gent que es rendia davant la mort; gent que deixava de creure. Però ella no era així. No es rendiria. L’expedició havia començat amb quatre-cents participants, tots determinats a trobar El Jardí, un enorme magatzem que resguardava en el seu interior l’objecte més valuós que un humà podia demanar en aquells moments: llavors.
La plaga havia arrasat amb tot: plantes, animals, i fins i tot havia infectat a altres virus. Va deixar el sòl en un estat erm, àrid, infecund. Van sobreviure alguns animals, és clar. Si no, ella no hi seria. Però van ser pocs, i el seu nombre es va reduir encara més a mesura que la gent se’ls menjava. Van construir granges, sí, però els seus dies estaven també comptats: unes quantes generacions més i l’endogàmia no els deixaria continuar criant.
Per això la seva missió era tan important. Amb les llavors del Jardí, podrien donar-li vida a la terra de nou.
Però el clima era indòmit i la fam insaciable. En els primers dos mesos de l’expedició, va morir la meitat del grup, i l’esperança de l’altra meitat se’ls en va anar en un sospir. Havia quedat clar que la seva preparació, els seus queviures i la seva motivació eren insuficients. Poc després, els supervivents van abandonar també la missió.
Tots, a excepció d’una persona.
Ella continuava avançant, impassible davant les adversitats. Havia travessat països sencers, i s’havia obligat a menjar de tot: des de rates fins als seus propis companys caiguts.
Aquella missió s’havia convertit en la seva vida sencera, la seva única raó per a viure. Portava caminant els últims vint anys.
I, finalment, davant la seva vista es prostrava aquell behemot de metall, un magatzem de proporcions ciclòpies que s’alzinava sobre tones de permafrost. Quan va obrir les portes del Jardí, sentia que el seu cor anava a explotar. Finalment acabaria tot. Finalment salvaria la humanitat. La recordarien per sempre com una heroïna.
Va baixar una caixa de la seva prestatgeria de metall i va mirar l’interior. El seu rostre es va empal·lidir instantàniament. Va agarrar una altra i la va obrir també. El mateix. Va repetir el procés una, i una altra, i una altra vegada, com si esperés que el resultat fos diferent. No ho va ser.
Les llavors estaven corcades, foradades. Desprenien una pudor terrible. No havien sobreviscut a la plaga. El Jardí no havia aconseguit aïllar-les. Eren llavors infèrtils, inútils. Gairebé tan inútils com aquella missió.
En aquell precís instant, va deixar escapar un sospir. I la seva esperança va abandonar amb ell el seu cos.