Víctor Ruiz – (sense títol)
Potser ja no mirem al cel amb els ulls oberts, o potser hem deixat de mirar-lo en general. Però recordo amb enyorança un temps en què gairebé tothom admirava la seva bellesa i quedava embadalit somiant amb ell.
I quan parlo del cel és evidentment una metàfora, ja que avui dia l’astronomia està bastant avançada i mirar els estels no és una afició tan estranya. En realitat parlo del futur, de l’esperança que antany ens abraçava i ara ens han tret com qui li treu l’aigua a un taronger.
Han fet que ens limitem a viure la vida en mode automàtic sense pensar en cap a on ens dirigim, d’on venim, ni pràcticament en res.
I potser et preguntes què és això, has vingut a llegir una història, no? Però les veritables històries sorgeixen dels somnis. El camí de l’heroi és la tipologia d’història primigènia, la primera forma de narració. Ens explica la història d’un protagonista amb un objectiu clar, que lluita per aconseguir costi el que costi. I ens encanta perquè és el desig i la voluntat allò que ens fa humans.
Però no podem limitar-nos a gaudir de les històries. Certament, nosaltres no lluitarem contra dracs ni ens enfrontarem valerosament els perills del bosc, però podem somiar. Podem tenir objectius i aspiracions en les nostres vides. Vols una història? Aquesta és la història de com les solucions temporals van fer-se rutina, i el ‘demà m’hi poso’ va ser la frase del dia cada dia de la setmana. Aquesta és la història de com el conformisme va calar dintre nostre i hem perdut la capacitat de veure més enllà del que ens han donat.
Aquesta és la història d’aquell ballarí, aquella escriptora, aquells violinistes que ho van deixar ‘temporalment’ perquè la vida els angoixava, i amb això van perdre una part seva que mai han recuperat.
Aquesta, sí, aquesta és la història de com pots perdre els teus somnis i esperances i encara i així pensar que no et falta res, perquè només som conscients de quant necessitem una cosa quan l’obtenim i ens preguntem com podíem viure abans. Però aquesta també és la història de com tot això pot canviar.
En un món de somnis frustrats i urgència sintètica, no perdis el teu camí. Lluita per conservar-te a tu mateix i no deixis que t’escriguin el destí.