PROGRAMA 6

Al nostre tercer i últim programa, comentarem els resultats de l’enquesta sobre alcohol i tabac que vam passar a alumnes de 2n, 3r i 4t d’ESO del nostre institut. Després, parlarem sobre els extraterrestres. També explicarem algunes curiositats, bastant interessants, per cert! A continuació, direm quines van ser les sortides professionals més sol·licitades entre els joves el 2015. Tot seguit, parlarem sobre el Sant Jordi d’aquest any. Després, la Bianca Carmona farà una entrevista a la Mireia Calduch, de 1r d’ESO. I, per acabar, explicarem alguns acudits perquè ens animem aquestes últimes setmanes de curs i escoltarem la cançó «One dance» de Drake.

MOLTES GRÀCIES per haver-nos escoltat! Bon estiu i fins una altra!

Intercanvi amb alumnes de l’Institut Marthe Duyperont

Del 6 al 11 d’abril, alumnes de francès i d’anglès de 3r d’ES0 van anar a Langogne, França, per fer un intercanvi amb alumnes de l’Institut Marthe Duyperont.

Aquest viatge a França va ser una molt bona experiència que va permetre als notres alumnes conèixer una altra cultura i aprofondir en el coneixement de la llengua estrangera. Així com fer nous amics d’un altre país.

Durant l’estada, van realitzar vàries activitats molt engrescadores que van permetre que els joves reforcin lligams entre ells.

El primer dia, els francesos van ensenyar l’Institut als alumnes i van preparar diversos jocs perquè comencèssin a interactuar entre ells. A més, van fer un joc de pistes pel poble de Langogne. I van acabar a sobre els arbres de parc de tirolines Rodin des bois.

Al dia següent, van visitar la cova de l’Aven Armand i van acabar el dia baixant el riu del Tarn en una barca portada per un barquer.

El cap de setmana, van visitar el poble de Le Puy en Velay per fer algunes compres. Abans de descansar a casa de les famílies, van fer una partida de bitlles i de làser.

Finalment, el dia de la tornada, van visitar una casa típica de la zona i sota la pluja van veure els llops del parc.

Van ser, doncs, cinc dies molt intensos i plens de sensacions que difícilment quedaran en l’oblit.

IMG_0125

En aquest enllaç trobareu més fotos.

Article Midi Libre du 17 avril 2016

Faules i Rondalles dels alumnes de 2nC

Donat el començament d’una rondalla popular, els alumnes van haver d’inventar-se’n el desenvolupament i el final. Aquí en teniu alguns resultats!

ELS GERMANS GANDULS
Una vegada hi havia un pare molt pobre que no tenia més que un ase molt prim i molt dolent i tres fills molt ganduls que primer s’haurien mort de gana abans que treballar. La ganduleria dels seus fills havia caigut en gràcia al pare, que un dia els va cridar i els va dir:
– Jo sóc vell; el dia menys pensat em moriré i només us puc deixar per herència l’ase. Com que no pot ésser per a tots tres, el deixaré a aquell de vosaltres que em demostri ser més gandul.
I així va ser. Tots tres germans van començar a fer el gandul. El més petit que, normalment, cuinava, es va estirar al llit i no es va moure d’allà. El mitjà, que conreava l’hort, va passar-se dormint tots els dies. El gran, en canvi, no necessitava l’ase i va cuinar i conrear l’hort.
Un dia, el pare va caure malalt i el germà petit i el mitjà no el van cuidar. El germà gran, en canvi, li preparava el menjar i el cuidava.
A pocs dies de la mort, el pare va reunir tots tres fills. Havia decidit donar l’ase al fill gran ja que, sense el seu esforç, tots s’haurien mort.

ELS TRES GERMANS I L’ASE
Una vegada hi havia un pare molt pobre que no tenia més que un ase molt prim i molt dolent i tres fills molt ganduls que primer s’haurien mort de gana abans que treballar. La ganduleria del seus fills havia caigut en gràcia al pare, que un dia els va cridar i els va dir:
– Jo sóc vell; el dia menys pensat em moriré i només us puc deixar per herència l’ase. Com que no pot ésser per a tots tres, el deixaré a aquell de voslatres que em demostri ser més gandul.
Dos del tres fills es van posar a pensar com ho podrien fer perquè el seu pare creiés que eren els més ganduls, però, el tercer ni tan sols es va molestar en intentar competir amb els altres dos germans.
Mentre el pare treballava, els dos germans que estaven competint entre ells, intentaven que l’altre fes el màxim esforç possible per ajudar el seu pare, o que preparés el menjar, o la taula. Mentrestant, el tercer germà observava curiosament aquesta batalla, encuriosit per com acabaria. Però, no era l’ únic. El pare estava, també, observant.
Per fi, va arribar un dia que el pare va decidir quin dels tres fills es quedaria l’ase. I la resposta del pare va ser la següent:
– El més gandul ha estat el vostre germà petit, que ha estat observant com vosaltres dos us barallàveu i us esforçàveu a fastiguejar l’altre. El ruc, doncs, serà per a ell.

L’ASE I LA GANDULERIA
Hi havia una vegada un pare molt pobre que no tenia més que un ase molt prim i molt dolent i tres fills molt ganduls que primer s’haurien mort de gana abans que treballar. La ganduleria dels seus fills havia caigut en gràcia al pare, que un dia els va cridar i els va dir:
– Jo sóc vell; el dia menys pensat em moriré i només us puc deixar per herència l’ase. Com que no pot ésser per a tots tres, el deixaré a aquell de vosaltres que em demostri ser més gandul.
Tots tres germans es van quedar sorpresos amb la proposta del pare i tots tres van fer el gandul per guanyar l’ase.
El germà gran va ser amb diferència el més gandul durant una llarga setmana. El mitjà, també, va ser força gandul, però, no suficientment. El petit, però, era més llest i no va fer el gandul. I va treballar.
El pare, un dia, va trobar-se el fill petit sol, treballant, i li va dir:
– Fill meu, si continues així, no guanyaràs l’ase.
El fill, enfadat, va contestar:
– Pare, jo prefereixo guanyar diners treballant, que tenir un ase vell, prim i dolent.
El pare, l’endemà, va morir i va deixar en herència l’ase al fill mitjà i al gran.
El fill petit va treballar al camp i va guanyar bastants diners. En canvi, als altres dos germans se’ls va morir l’ase i van haver d’acabar treballant igual.

Tot seguit us deixem amb unes faules que alguns alumnes de 2n C van escriure a partir d’una moralitat final que se’ls va donar.

EL CÉRVOL I EL CONILL
Hi havia una vegada un cérvol que es creia el millor de tot el bosc per ser tan gran. Un dia, va anar a caçar perquè tenia fam.
Aleshores, va veure un conill molt petitó. I va dir ‘’És tan petit que es podrà escapar’’.
Va anar a caçar-lo i, seguidament, el conill es va ficar en un forat. Però, el cérvol era tan gran que no podia agafar el conillet, perquè no entrava pel forat.
En aquell moment, va pensar que no era tan bo ser gran i que ningú no és menyspreable per ser gran o petit.
Tothom ha de ser valorat pel seu esforç i treball.

EL PORQUET AMIGABLE
Hi havia una vegada un porquet que passejava pel bosc i anava saludant a tothom, com si tots els animals del bosc es portessin bé amb ell. Això sempre passava i ell, el porquet, volent aparentar ser més amable del compte quan va saludar un gos mercader, aquest li va dir:
– Porc, vine! Ja que últimament em fas tan bona cara i ara et considero amic meu, em faries un favor?.
– És clar! -va dir el porquet.
Tot anant a fer l’encàrrec que li havia demanat el gos, el porquet es va trobar amb una tortuga. La tortuga li va dir el mateix que el gos. El porquet va respondre bé, però, ara ja estava una mica molest.
Anant a fer els dos encàrrecs, el del gos i el de la tortuga, el porquet es va trobar amb la guineu, que li va dir el mateix que el gos i la tortuga.
El porquet va fer els tres encàrrecs: al gos, a la tortuga i a la guineu.
L’endemà, però, el porquet va deixar d’aparentar, el que no era, amb tothom i només va anar saludant els qui eren de confiança, amb el fi que paressin de prendre-li el pèl i demanar-li encàrrecs i favors per la seva fingida amabilitat.
El porquet va aprendre que, a la vida, no caus bé a tothom i que no pots voler quedar bé amb tothom, ja que aquest fet pot tenir males conseqüències.
Qui vol fer content a tothom, ho té molt complicat. És millor fer el que un vol i sentir-se afortunat.

EL GAT I EL RATOLÍ
Hi havia una vegada un gat i un ratolí que vivien a la mateixa casa. Sabien que eren veïns, però, mai s’havien vist.
Un dia, es van veure i el ratolí li va dir:
– Tinc molta gana i no tinc menjar.
El gat, a partir d’aquell dia, li donava una mica de formatge cada dia.
Després de molt temps, el ratolí va fer la seva casa molt més gran. Un dia, va sortir fora de casa seva i va veure que l’amo del seu amic, el gat, li deia:
– Fora de casa meva, no et vull veure més. Què t’has cregut traient-me el formatge!
El ratolí, quan el gat se n’estava anant, li va dir:
– Vols venir a viure amb mi?
I el gat va respondre:
– Sí.
I des de aquell moment, es van fer molt amics.
Tots ens necessitem i ens hem d’ajudar. Si ajudes el teu veí, ell també ho farà.

L’AMISTAT D’UN GOS, UNA OCA I UN GAT
Un gos tenia per amics una oca i un gat. Volien fer alguna cosa divertida el cap de setmana i el gos va proposar d’anar al cinema, però, l’oca i el gat no van voler. Perquè no s’enfadessin, el gos va dir que sí a la idea proposada per l’oca.
El cap de setmana següent, van voler fer, una altra vegada, alguna cosa plegats.
El gos va proposar anar a la platja, però, l’oca i el gat no van voler. Perquè no s’enfadessin, un altre cop, el gos va tornar a dir que sí a la idea que, aquesta vegada, havia tingut el gat.
I així, cada cap de setmana. Fins que el gos es va adonar que mai no feien allò que a ell feia feliç. I es va separar del gat i l’oca.
Qui vol fer content a tothom, ho té molt complicat. És millor fer el que un vol i sentir-se afortunat.

L’ESQUIROL I L’OCELL
Hi havia una vegada un esquirol que estava passejant pel bosc i es va trobar amb un ocell. Es van posar a parlar i l’esquirol no parava de queixar-se per tot: que si no li agradava el menjar, que no li agradava casa seva… I l’ocell l’escoltava.
Quan va parar de parlar, l’ocell es va quedar en silenci durant una estona. Després li va dir que era un desagraÏt i que no valorava el que tenia. L’esquirol se’n va anar a casa seva molt enfadat. Estava plovent i, des del seu cau, va treure el cap per veure el bosc. Allà, al fons, va veure un ocell, sense casa i amb molta fam…
Gaudeix del que tens, no et queixis de la teva sort i viu feliç el present.

LA GATA I EL GOS
Un gos, des de feia temps, estimava molt una gata. A ell, abans, cap femella li havia fet cas, ni li havia donat gaire afecte. Ella havia estat la primera.
La gata sempre estava amb el gos, l’estimava molt, però, com a amic. Per a ella, ell ho era tot.
Passat un temps, la gata va conèixer un gat i es van enamorar. Des d’aquell moment, el gos s’allunya molt d’ella. Però, la gata encara l’estima i vol seguir estant amb el gos com estaven abans, sent inseparables.
Però, el gos ja no està amb ella i la gata sempre plora. El gos no s’adona del tot el que ha fet per ell i li retreu les coses dolentes.
La gata encara fa tot el que el gos vol per mantenir-lo content, mentre ella plora.
Qui vol fer content a tothom, ho té molt complicat. És millor fer el que un vol i sentir-se afortunat.

EL GOS I EL LLEÓ
En una escola, enmig del bosc, hi havia un gos que sempre tenia enveja de tothom. Anava vestit igual, deia el mateix que els altres i s’enfadava quan algú era millor que ell.
Un dia, un lleó es va posar els cabells vermells i arrissats. A tots els companys del col·legi els va agradar molt la nova imatge del lleó.
El gos, quan va arribar a casa, es va enfadar molt i es va arrissar els cabells i se’ls va tenyir de vermell. Però, a ell, el nou pentinat, no li quedava igual de bé que al lleó.
L’endemà, quan va entrar al col·legi, anava tot presumit. Tots els companys de la classe, però, es van riure d’ell.
El gos va arribar a casa i, com que tothom s’havia rigut d’ell, es va tallar els cabells. I va quedar millor que abans!
L’enveja no és res de bo, perquè et fa patir molt. Fes el que saps fer i rebràs el millor.

Per finalitzar us deixem amb alguns dels vídeos sobre faules que els alumnes van elaborar. Esperem que us agradin!



El Cavall i el Llop

Efecte Kuleshov

Els alumnes de 4t d’ESO de l’assignatura de cinema han realitzat unes presentacions sobre l’efecte Kuleshov. Durant la dècada dels anys vint del segle passat, Lev Kuleshov va mostrar davant del públic una seqüència en la qual s’hi intercalava una presa de l’actor Iván Mozzhujin amb un plat de sopa, un taüt i una nena jugant. Els espectadors van percebre que l’expressió de Mozzhujin era diferent a cada seqüència, que canviava. Per això, es va arribar a la conclusió que el muntatge és de gran influència en la comprensió semàntica d’allò que apareix a l’escena.

Aquí us deixo una mostra.

Efecto Kuleshov Míriam-Sergi

Efecto Kuleshov Carla-Xenia

Concurs literari Sant Jordi 2016

Us recomanem la lectura d’aquest text de la Marina Arloz, de 1r curs de Batxillerat, que va rebre el primer premi de prosa, en la categoria A, de llengua castellana, en el concurs literari de Sant Jordi 2016.

 

Diógenes, el perro.

Llego tarde. Impetro a Cronos que detenga el tiempo. Debería estar en el taller del Maestro a la salida del sol. Éste siempre repite que ser una persona puntual es sinónimo de respeto, y seré castigado sino obedezco a la más simple de sus ordenanzas. Siempre me culpa de mis frecuentes preguntas, según él, es complicado hacerme entender hasta el término más simple. Siempre me compara con un ateniense del que todo el mundo se mofa por su estupidez. Mi único mal, es darle vueltas a las cosas.

Cruzo las calles de la polis tan rápido como me permiten mis piernas. Los tablones de madera que cargo hacen prácticamente imposible mantener el equilibrio. Iba repitiendo en voz baja el recorrido que aún me quedaba. Los músculos me ardían y en mi frente corría un sudor frío, más no por cansancio, sino por miedo. Paso rápidamente por el altar a Atenea hasta llegar al templo de Artemisa, donde suelo descansar cada mañana. Hoy nada consigue detenerme. Por ironías del destino, me detengo en seco y tengo la mirada borrosa. En un momento de nitidez, mi visión se centra en un hombre, a priori, un hombre normal, llevaba un manto, un zurrón, un báculo y, los pies descalzos. Entonces, no creo lo que mis ojos ven, así que enfoco más, como si la imagen fuese a cambiar. Lo que estos ven es real. En el centro del Ágora hay un anciano que, ni corto ni perezoso, se está masturbando a la vista de todos los habitantes de la polis. No puedo evitar acercarme. Voy sigilosamente, como no queriendo perturbar su acto. De un soplo, para, se da la vuelta pero yo no muevo ni un músculo de mi cuerpo, ya es imposible esconder mis intenciones fisgonas. Mi cara de asombro parece extrañarle.

-Buenos días –Me asombré nuevamente. -¿Desea usted algo?

-Discúlpeme mi impertinencia, pero haga el favor y practique este tremebundo acto en donde quiera que usted haya salido. ¿Es que usted cree que es un perro y puede hacer lo que le apetezca? No sé de donde vendrá usted, pero en Atenas no seguimos esta clase de comportamiento tan grotesco.

Me mira con un gesto de indiferencia y dice. – ¡Ojalá, frotándome el vientre, el hambre se extinguiera de una manera tan dócil!

No supe que contestar, con esta frase en mi pensamiento me alejo. Intentándolo comprender. De repente me viene a la mente la cara del maestro, me inmovilizo por unos segundos pero rápidamente agarro mis tablones y corro.

Mientras, no dejo de pensar en lo que acaba de ocurrir, en mi mente se repetía su contestación una y otra vez, haciéndome más y más preguntas a las que no tenía respuesta. ¿Qué es el bien? ¿Qué dictamina que no y qué si es correcto? ¿Cuánto estoy perdiendo por no hacer este mal tan ambiguo? Hasta en el monólogo del Maestro sobre la puntualidad e impuntualidad, que normalmente oía aún ser siempre el mismo, oigo la voz de aquel hombre. Le explico al Maestro el motivo por el cual llegué tarde. Él me toma por un loco, y me dice que no explique estas historias porqué sería el hazmerreir de la polis. Más preguntas aparecen en mi mente. Necesito entender como razona.

Al día siguiente, esta vez más temprano, vuelvo a encontrarme con aquél hombre descalzo, andando inquieto por el ágora en busca de… ¿un hombre? Mi curiosidad hizo que me desviara nuevamente de mi camino para ver con qué podía hoy fascinarme. Al acercarme, no puedo decir nada, solo quiero saber que ocurre, entonces sin decir palabra, me contesta:

– Busco un hombre, busco un hombre honrado que ni con el candil encendido puedo encontrarlo- Y así continua su camino, sin dejarme contestarle. Pero sin poder callarme, dije:

-Soy Andros, trabajo como demiourgós. Para ser francos, sólo soy un aprendiz. Thanos me enseña todo lo que tiene que saber un artesano, desde las ideas, hasta el arte de la creación. Además, me enseña a leer y a escribir. Según el maestro, la cultura es muy importante para…

– Eres un bánauso.

– Eres un arrogante.

– Es cierto, -respondió- que he sido lo que tú eres, pero jamás serás tú lo que yo soy. – No sé qué responder, así que contesto con una pregunta pero a la vez que intento comprender lo que dijo- Quería preguntarle que está haciendo.

– Busco un hombre -dijo firmemente.

– ¡Hay cientos de hombres en Atenas! ¡Yo mismo soy uno! ¿Estás insultando a la mitad de nuestra sociedad llamándonos niños?

– Después de todo, en este lugar sin límites, nuestra sociedad, nuestro infierno, nunca hubo espacio para la principal virtud cínica: la sinceridad.

Me resultaba frustrante no saber qué contestar. Me siento como cuando el maestro me echa en cara el estar en mi odisea mental durante toda la explicación. No dejo de pensar en su persona, me atrae su filosofía, su osadía y sus argumentos irrebatibles. Quiero saber más de él.

Cada mañana, intento desviarme hacia el Ágora en busca de aquél hombre y de sus enseñanzas. Intento rebatir sus argumentos y cuando me es muy difícil, me quedo con su susurro metido en mi oreja, repitiéndome la misma frase durante todo el día, o incluso más, obviando las explicaciones del maestro, y cuando encuentro qué decir, voy a verle. Y se repite la acción. Por primera vez en mi vida, preguntármelo todo me beneficia.

Me estoy empezando a deshacer de mis materialismos más banales. Centrándome en la filosofía y en Diógenes. Veo la artesanía como una forma de perder el tiempo. Fui a buscar a mi referente a su nuevo establecimiento a las afueras de Atenas. Me lo encontré estirado en la hierba relajándose.

-Apártate,-Dijo sin mover un músculo- me tapas el sol. -Me tumbé a su lado, con mucha delicadeza, mirando de no perturbarlo. Como de costumbre seguimos con nuestra charla. Me coloqué en su misma posición. Estamos así horas, intento imitar sus expresiones y buscar la fórmula de esas conclusiones. Ahora no pienso por mí mismo, solo intento averiguar su manera de ver la existencia. A veces me planteo, porqué no pude haber nacido Diógenes.

Tras días planteándomelo, he decidido que a partir de ahora, iré descalzo. Los zapatos más que una ayuda han resultado ser un castigo de los dioses. Intento seguir la vida según los perros, me ayuda a comprender a Diógenes; vivo con lo mínimo, que es lo que realmente necesito. Se podría decir, que soy adicto a su labia. Más que eso.

A medida que pasa el tiempo paso más horas junto a él, ya que dejado de ir a ver a Thanos y ahora solo quedo con mi maestro de filosofía. A veces olvido donde acabo yo y donde empieza Diógenes, empiezo a encontrarnos hasta una semblanza física. Es algo complicado al principio seguir esta filosofía, vivir sin todos esos caprichos materiales a los que he estado encadenado durante todo este tiempo. Mas la práctica hace al maestro y sé que cumpliré mi cometido.

Me dirijo a las afueras atenienses, como cada mañana, camino de encontrarme con mi maestro. Antes me paro en el templo de Artemisa para debatir algunas preguntas con los más eruditos de la polis. Me autoabastezco de superioridad intelectual al dejarles argumentos que les hagan replantearse lo que creen saber. Al llegar al solitario rincón de Diógenes, me estiro en la hierba hasta que éste vuelve de su búsqueda diaria de comida sobrante de los viajeros, cuando le contesto. -Apártate,-dije sin mover un músculo- me tapas el sol. Levanto la mirada para ver su cara de haberse percatado de lo que está pasando, pero antes de poder reaccionar lo maté. Maté con mis propias manos a aquél que creía ser Diógenes, siendo un mero plagio. Me pongo su túnica la vez que hago irreconocible su cuerpo inerte, y a continuación sigo con mi rutina diaria: tumbarme en la hierba donde me dispongo a reflexionar sobre mis suposiciones e ideas, cuando, una gran sombra tapa la luz del sol.

-Apártate,-dije sin mover un solo músculo de mi cuerpo- me tapas el sol.

-Mi nombre es “Alejandro El grande”.

-Mi nombre es “Diógenes El perro”.

Martina Azlor

1r B

Concurs fotogràfic Sant Jordi 2016

Amb motiu de la diada de Sant Jordi, els alumnes de segon curs d’ESO han participat en un concurs fotogràfic amb el lema: Un Sant Jordi amb Miguel de Cervantes. A les fotografies s’havia de relacionar la festivitat de Sant Jordi amb la figura de l’escriptor Miguel de Cervantes que va morir un 23 d’abril d’ara fa quatre-cents anys.

D’entre les fotografies presentades una comissió de selecció formada per membres de l’equip docent ha triat les que ha considerat millors. Tot i que la decisió ha estat molt difícil i complicada, us presentem aquestes cinc finalistes, numerades de l’1 al 5.

Ara sou vosaltres qui heu de decidir quina guanyarà el premi. Podeu votar quina fotografia us agrada més a través del correu electrònic:

santjordi@insaiguaviva.org

Poseu a l’assumpte el vostre nom i cognom i el número de la fotografia per la qual voteu.

Només es pot emetre un vot per persona.

Agraïm moltíssim la participació dels alumnes en aquest concurs i els felicitem per la seva imaginació i creativitat.

 

Fotografia núm. 1

Sara Driouache - 2 A ESO

 

Fotografia núm. 2

Anaís Rodríguez - 2 A ESO

 

Fotografia núm. 3

Sònia Merino - Nerea Mirete - Alba Pia - Paula Mendoza - 2 A i B ESO

 

Fotografia núm. 4

Amen Guetbach - Andrei Luntraru - 2 C ESO

 

Fotografia núm. 5

Nerea Sanz - 2 C ESO

PROGRAMA 5

En el nostre segon programa de ràdio, parlarem sobre el terrorisme. Després, us explicarem com ens ho vam passar els alumnes de 2n d’ESO al Museu de la Música i a la Girona medieval. També parlarem sobre el maltractament d’animals. Després, us llegirem un conte de l’escriptor Jorge Bucay i, per acabar, podrem escoltar una cançó del cantant Lukas Graham, titulada «7 years».

Gràcies per escoltar-­nos!