Llegendes de Mollet

LLEGENDA 1

Fa molts i molts anys, Mollet del Vallès era un enorme llac on la gent viva al seu voltant, alimentant-se dels seus peixos i dels animals que hi havia al costat del llac,anomenat Gallecs. Al seu voltant hi havia uns quants pobles que ara anomenem Parets, Martorelles, sant Fost, la Llagosta, Palau i Santa Perpètua.

Aquella gent era feliç als seus pobles sense saber que el centre de l’infern residia sota el llac i els seus pobles propers. Tot va ser així durant uns quants anys fins que Satanàs va planificar atacar la terra i els seus habitants per tal de venjar-se de Déu per haver-lo tancat al fons de la terra. La seva venjança va ser complerta el 6.06.666 dC, quan va obrir-hi un forat negre i va sortir del fons de la terra amb els seus dimonis i els seus demoníacs vassalls. Va començar a bombardejar els pobles amb boles de foc gegants, mentre que els seus monstres començaven a menjar-se els caps dels habitants de les ciutats.

Davant el temor de la invasió dels seus fills, Déu va enviar l’àngel més valent del cel per salvar-los. Va dir-li que, per salvar la humanitat, havia de tancar una altra vegada Satanàs al fons de la terra. L’àngel va tenir aleshores una idea. Va baixar volant a la terra mentre un exèrcit d’àngels distreia Satanàs. Es va capbussar al llac i va nedar i nedar, fins que va tocar fons. A l’arribar, va començar a excavar el terra del fons fins que per fi va arribar a l’infern. Llavors tota l’aigua del llac va començar a ser engolida pel remolí que va provocar el forat i l’exèrcit d’àngels va llençar-hi tots els dimonis i monstres que havien sortit d’aquell forat negre que cada vegada es feia més petit.

Satanàs va ser tornat a l’infern, on també va caure el valerós àngel, que encara avui es troba atrapat eternament al calabós de l’inframón. La gent d’aquells pobles que va sobreviure van formar un altre poble, anomenat Molledo, on amb el temps s’han anat format cases i habitatges, i el nom del poble s’ha transformat de Molledo en Mollet, Mollet del Vallès.

Adrià Rodríguez, 2n. C

_________________________________________________________________________

LLEGENDA 2

Al segle X Mollet era un immens llac on hi vivien uns peixos molt curiosos anomenats molls. Aquells molls eren diferents perquè eren uns molls màgics, és a dir, que si una persona menjava un d’aquests molls, tenia una vida eterna, i al mateix temps també hi habitava un estil de moll que, si t’equivocaves i l’agafaves i te’l menjaves, tenies una mort immediata.

Quan el rei Jaume es va assabentar de l’existència d’aquests peixos, no va dubtar de viatjar fins a Mollet: En arribar a Mollet, va manar a tots els seus soldats que anessin al llac a pescar molls. A mitjanit, tots els seus soldats ja n’havien pescat un parell o tres, i el rei Jaume va celebrar un sopar per a ell i els seus soldats. El rei va esperar que tots els seus soldats haguessin tastat el seu moll per saber si els molls que havien agafat durant tot el dia eren verinosos o no. I, de cop i volta, tots els soldats van morir i el rei es va quedar tot sol, amb la seva estimada Isabel.

El rei no sabia si tastar el seu moll o no. Va esperar que es fes de dia per tornar al llac i va pensar una idea per no equivocar-se de moll i morir. El rei Jaume va pensar a buidar el llac per agafar el peix indicat, i així ho va fer: va buidar tot el llac amb l’ajut de la seva estimada. Quan el llac va estar totalment sec, hi van aparèixer milers i milers de molls. El rei no sabia quin moll agafar i es va decantar per un que era a la muntanya de peixos més alta de totes. Aquell moll brillava molt. Tenia uns colors vermellosos com el foc.A la nit. per sopar, el rei es va menjar aquell moll, però immediatament va morir.

La llegenda diu que aquest moll que es va menjar el rei Jaume és el mateix peix que està exposat a la bandera de Mollet, i que el nom de Mollet ve de moll, aquest curiós peix que habitava les aigües d’aquell immens llac.

Ana Sbert 2n. C

________________________________________________________________________

LLEGENDA 3

Fa molts anys, el que es diu un gran pont per passar d’un tros de Mollet a un altre, no hi era.I fa moltíssims anys enrere, aquella zona on ara hi ha un pont, era un riu. Aquell riu en aquella època era ple de peixos de tots colors i mides. A les donzelles els encantava donar-los de menjar, a aquells peixos, però un gran dia uns enemics del poble veí es van apoderar d’aquell riu del nostre poble.

El cap del nostre poble, o sigui, el que manava, va parlar amb el cap del poble veí. Van parlar i parlar, però la situació cada cop era pitjor. El cap del nostre poble, doncs, va declarar la guerra al poble veí només pel riu, però aquell riu no era un riu qualsevol. El seus peixos, a part de tenir bona salut, tenien al seu interior pedres precioses que valien una gran fortuna i per això els anomenaven “els peixos d’or”.

 Després de tres dies va començar la guerra. Hi havia cavallers amb les seves armes i cavalls blancs, guerrers amb les seves espases i el seu cap, amb un gran cavall negre que es deia Tornado. Al poble veí sols tenien soldats, però tenien unes armes més fortes i de material que durava més que les nostres. Vam batallar amb totes les nostres forces, però sols un poble podia ser el guanyador… i va ser el nostre! Però el pitjor és que va morir bastant gent del poble i van quedar rastres de sang pel riu on vivien els peixos.

Des d’aquell dia totes les dones i donzelles van vestir-se de vermell i blanc, i a la bandera de Mollet van posar un peix com els peixos del riu, de color vermell de la sang i l’esforç de protegir aquell riu , i de color blanc com a color que surt sempre, si fas una mescla, com els colors de les pedres precioses de l’interior dels peixos.

Laia Martínez 2n. C

________________________________________________________________________

LLEGENDA 4

Hi havia una vegada un poble anomenat Mollet del Vallès. Un dia, en una esplanada, va aparèixer un ou molt gran i tots els seus habitants es van reunir a la plaça del poble per veure què podien fer amb aquest misteriós ou. Van decidir deixar l’ou on l’havien trobat i no fer res al respecte. Al cap d’uns quants mesos, l’ou es va trencar i en va sortir un petit drac. I la gent, preocupada, va decidir anar i matar-lo, abans que el drac els pogués fer res.

Un cop van ser allà, disposar a matar-lo, es va interposar entre ells un home no gaire gran i robust. Els va dir que ell s’encarregaria de cuidar-lo. Entre tots els ciutadans van construir una casa per al petit drac i per a qui seria el seu amo. L’home li va posar de nom Estrada. I van anar passant els mesos fins que el drac va ser massa gros per poder-lo controlar. No es menjava la gent, però sí el seu bestiar, i això no feia cap gràcia a la gent del poble.

Els ciutadans es van reunir a la plaça del poble i van decidir que, quan l’animal fos dins la casa, la cremarien. Van acordar que aquest pla el durien a terme al cap d’una setmana. Però al dia següent, al poble, va arribar un comunicat de guerra. Quan van començar a arribar els soldats, la gent estava molt espantada, però de sobte va aparèixer el drac Estrada, i va fer fora els soldats. El poble, en honor seu, va posar el nom de Ca l’Estrada a aquella esplanada.

Alba Ribas 2n. B

________________________________________________________________________

LLEGENDA 5

Hi havia una família que tenia una masia aquí a Mollet i que venia sempre que hi havia algun pont: Pasqua, Nadal… Un dia la filla petita, que es deia Elisa, va sortir al jardí i va veure unes herbes que es movien a prop de l’estany i va entrar corrents a casa. Els ho va dir als seus pares i no s’ho creien. Deien que no era veritat i que el fet que hi hagués algú alli, dintre del recinte, no era possible perquè el mur era molt alt i no el podien passar.

L’Elisa no ho veia tan clar i aquella nit va sortir de l’habitació i va anar cap a la zona del jardí on aquell matí havia vist les herbes que es movien. L’Elisa s’hi va acostar a poc a poc i no hi va veure res, però de cop va veure un doc (un petit homenet que va vestit de verd, porta un barret i té el color pèl-roig; els docs es dediquen a tenir cura dels estanys i els seus habitants). L’Elisa es va espantar quan el va veure i va començar a córrer. Llavors el doc va anar i la va aturar. Li va dir que, si li deia a algú que l’havia vist o que hi havia un doc al seu jardí, moriria. L’Elisa li ho va prometre. Així que el doc es presentà i li digué que es deia Joan.

Dit això, van anar a fer un petit passeig pel pati i es van fer molt bons amics. En Joan li ensenyà casa seva. Estava feta d’aigua congelada, era com un petit palau. La casa era plena de petites estàtues de gel que havia fet ell i també hi havia una cuineta molt petita, un llit petitó… i resulta que tenia una mascota: un capgròs, que es deia Roc. L’Elisa al principi es pensà que tot això era un somni, però després va caure, es va empastifar de fang i es va fer mal als genolls. En Joan li va rentar la roba només pasant-li la mà per sobre. Després va agafar un nenúfar, una escata de peix, una bava de cargol i aigua de la bassa, i va barrejar tots els ingredients. Li va dir que s’ho posés als genolls i així ho va fer. De cop, ja no li feien mal: era com per art de màgia.

Eren gairebé les dues de la matinada i l’Elisa tenia molta son. Així que se’n va anar a dormir a la seva habitació. L’endemà l’Elisa va recordar que aquell dia tornava al seu poble i que no havia recordat d’acomiadar-se d’en Joan… i ara ja no tenia temps. I va haver de marxar sense acomiadar-se’n. I diuen que en Joan encara l’està esperant al jardí de la masia.

Aurora Oliva 2n. B

_________________________________________________________________________

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.