Projecte intergeneracional:
Una mestra i educadora jubilada ens ha expressat i descrit en paraules allò que veu des de la finestra de casa seva. Després els alumnes de 1r ESO han imaginat i dibuixat allò que un petit fragment d’aquest escrit els ha suggerit.
Més endavant del curs, li enviarem les nostres imatges i ella ens enviarà fotografies de les vistes reals des de sa finestra.
Finalment, pensarem en fer-li un petit obsequi col·laboratiu…
IMATGES DES DE LA FINESTRA, DE NIT:
Negre, foscor, ple de llumetes de tots colors. Encara amb vida tot i decaient després del dia. Darrera cada figura geomètrica de cada finestra s’hi repenja tot un dia d’activitats. Uns l’han viscut bé altres desitjant passessin les hores i que els rellotges no s’aturessin.
Mica en mica ha caigut el dia, cadascú ha anat arreplegant els estris diürns, desant-los dins carteres o moneders. S’ha fet fosc i des de la meva finestra veig com en l’anonimat es van encenent aquells triangles, quadrats i llums de terrassa. Tot pren vida, fins ara estava tot tancat i immers en soledat. Persones no se’n veuen.
Algun gos ha bordat en arribar l’amo. Està content doncs se li ha acabat el estar sol després de tot un dia de treball i que l’han hagut d’ignorar. Son així els dies a ciutat!
IMATGES DES DE LA FINESTRA, DE DIA:
És el mateix edifici? Ja no hi ha brillantors, tot és de colors! Roba estesa de petits i grans que es pot identificar, cortines que tanquen les intimitats de cada casa, ara s’obren per ventilar; taques a les façanes, aigua regalimant de plantes que han acabat de regar.
Algú treu el cap, guaita , s’aboca una mica més i xafardeja el veí o veïna de baix, ha sentit veus i vol saber qui hi ha. Mira el rellotge, veu que fa tard, corre cortina i tanca la porta. Ja ha
marxat! Un altre s’acaba de llevar, aixeca la persiana, treu el cap i comença a respirar: quatre exercicis i torna a tancar. Esmorza i marxa. Està fent tard.
Tot s’està tancant, el gos plora, s’ha quedat de nou sol i només el veí de la terrassa de dalt està ben instal·lat esmorzant. De tant en tant alguna cosa li deu dir doncs el gos mira cap dalt i calla, però no es deixa enganyar i torna a udolar.
Menys llums, menys vida humana (a les cases), però més vida externa. Es nota que hi ha hagut gent, l’escenari ha canviat. Ara dominen les varietats de colors, quasi no puc ni mirar enfront, m’enlluerna el sol.
El nadó s’ha despertat, també plora, però algú l’està consolant. Aquest plor dura molt: aquest no pot quedar-se sol…
Maria Pàrraga
